Banshee's Downfall

Va ser en Picasso, crec, qui va dir allò de "quan t'arribi la inspiració, que t'agafi treballant". Hi ha qui no entén que és just aquí que està la clau de la majoria d'èxits, però també hi ha qui ho té molt clar. És el cas dels "Banshee's Downfall". «Estàvem de càmping (em diu en Xavier Vázquez, baixista i vocalista screamo del grup) l'Elies i jo. Havíem estudiat plegats, ens coneixíem de sempre; fins i tot estudiàvem junts quan jo encara feia guitarra i ell bateria. Vam anar de càmping un finde i vàrem fer un llarg passeig per la platja. Vam parlar molt i vam veure que tots dos teníem la mateixa inquietud: Formar una banda. Així va començar tot». L'Elies Szybura, vocalista i guitarra del grup, em diu que sí, que va ser molt fàcil i tots dos es varen posar d'acord de seguida. Llavors en Gerard Figueres, el guitarrista del grup, m'explica que una cosa semblant els hi va passar a ell i a l’Adrià Velasco, el batería de la banda. «Érem veïns amb l'Elies, però després vam perdre el contacte. El vaig trobar a Facebook fa dos anys, (quan el Gerard va començar a tocar), i vam quedar que ens diriem alguna cosa. I un any més tard L’Elies em va dir que volien fer un grup. A mi em va agradar molt el que estava fent.I com assajava amb en l’Adrià, li vaig parlar del que fèiem». L’Adrià m’explica «Jo era amic d’en Gerard, i quan em va dir que uns amics seus necessitaven un guitarrista i un bateria, no ens ho vàrem pensar». Em sembla molt curiós com en Gerard va aconseguir la seva primera guitarra:« La meva mare va trobar una Nintendo DS al bosc. Estava nova! La vaig intercanviar per una guitarra elèctrica. Tothom em deia que comencés per l'acústica, però jo no vaig fer cas i vaig començar directament amb l'elèctrica». Crec que va fer bé; és sorprenent el seu domini en només dos anys. No només són els seus puntejos; també la soltesa que mostra damunt l'escenari, la facilitat amb què fa participar al public. És un animal d'escena. En Gerard et parla de manera directa, et mira als ulls i no dubta. Te molt clar el que ha de dir perquè té molt clar el que vol. Em sorprènen gratament la seva seguretat i les seves idees clares. L’Adrià m'explica d’on li ve l’afició a la bateria. «Em vaig enganxar pel Guitar Hero Band. Em va agradar tant que vaig anar aprenent tot sol i em vaig comprar una bateria acústica, però vaig haver de deixar d’essajar per no molestar als veïns». M’en recordo de l’Axl Rose i totes les denuncies que va arrivar a tenir dels seus veïns a Malibú, perque es passava tot el dia cantant a veu viva per essajar. L’Axl podia afrontar les demandes i, per tant, continuava cantant quan li donava la gana. L’Adrià va haver de ser més prudent. Tots dos, en Gerard i l'Adrià, són autodidactes. En cap moment tinc la impressió d'estar parlant amb gent tan jove. Tots quatre, malgrat les diferències d'edat, saben molt be el que volen i fan el que els hi agrada. En un món sense oportunitats pels joves, no hi ha com tenir una vocació i creure en un mateix per tenir alguna possibilitat. Entre tots quatre m'intenten explicar la mena de música que fan: «És post hardcore, amb tocs de pop punk i metalcore... S'assembla més al punk que al metal», em diu en Xavier. «Combina melodia i puntejos, screamo amb tocs de pop suau... Bé, diguem-li rock», em diu finalment. «És la millor manera de què tothom ho entengui». Curiosament, els més joves (en Gerard i l'Adrià) són els que més sem'acosten en gustos musicals: Metal pur, trash o rock dels vuitanta. En Gerard em sorprèn dient me que li agrada Jimmy Hendrix, Led Zeppelin, metal, rock classic, punk i el blues. A l’Adrià li agrada Rammstein; massa sinistre per a mí, però en tot cas un grup interessant. En Xavier, en canvi, és molt més agressiu i alternatiu en els seus gustos. L'Elies m'explica que el seu gust és menys definit. «Escolto tota mena de música. Em puc quedar amb una melodia, amb un acord, i llavors l'exporto i treballo amb aquella idea. Pot no agradar-me un tema sencer, però de gairebé tots en trec alguna part que m'agrada. És important fer investigació amb tota mena d'estils per donar amb el propi». D'això se'n diu intel•ligència. Els hi pregunto quants concerts han fet i m'expliquen que cinc, i que han participat a dos concursos. En un varen quedar entre els finalistes, l'altre encara no s'ha fallat. «A la Festa Major, ens varen oferir des de l'ajuntament tocar amb els Oques Grasses, però ells no varen voler compartir l'escenari. Finalment, no van poder venir a Sant Feliu». Jo d'això en dic Justícia Divina, però en Xavier m'explica que sovint hi ha grups que, per problemes logístics, són reticents a compartir l'escenari. Me'n recordo de Metallica, que porten tot l'any de gira per Sudamérica, i a cada país que van conviden un grup indy perquè els hi facin de teloners. Metallica deuen tenir uns equips més senzills de moure i més cutres que els Oques Grasses, potser. Els hi pregunto per quan tindrem el primer disc. L'Elies em torna a parlar assenyadament. «Estem en fase de creació. És necessari tenir força material per poder començar a treballar. Volem tenir trenta temes, i després seleccionar cinc o sis per fer una bona gravació. Primer es crea, després es produeix». En Gerard li dóna la raó. «Nosaltres tenim la sort -em diu- d'estar fent concerts mentre escrivim les cançons. Així agafem experiència i la gravació d'estudi serà millor». Quan treballes amb ganes pots ensopegar i caure moltes vegades, però tard o d'hora recolliràs el que conrees. I tinc davant a quatre persones que tenen aquesta idea força clara. M'acomiado d'ells, però no els perdeu de vista; donaran a parlar molt i molt, no en tinc dubta.

Gemma Minguillón